Happels en 1980

Haciendo números

La escuela de Atenas, de Rafael

Considerando cierta la afirmación de los científicos según la cual el universo tiene una edad de 15.000.000.000 de años, el tanto por ciento correspondiente a una existencia humana de, digamos, unos 80 años es el 0,0000005% y el correspondiente a una existencia con muerte prematura a los 30 años es el 0,0000002%, esto es, la diferencia del porcentaje es del 0,0000003%, aproximadamente, que redondeando es del 0%, de lo cual se deduce que da igual haber vivido 80 que 30 años.

Sebastià

Quan un dels seus amics entrava en aquell lloc, ja no el veien mai més.

En la bandada havien nascut i s’havien transmés de veu en veu llegendes mítiques que explicaven la creació del món, l’origen del pensament i el destí de les ànimes, i tots les comentaven cada volta que algun home desconegut apareixia per l’horitzó i posava el ulls en un del joves més valents. Durant l’era moderna van aparéixer alguns corrents filosòfics que intentaven donar resposta a la pregunta eterna, fonamentant les seues teories en la capsa mística, però la majoria preferien el dubte de les històries que relataven els més vells.

Un dia d’estiu, un cotxe luxós i ple de gent desconeguda va trencar el silenci de l’alba i va embrutar el prat amb núvols de pols i pudor a progrés.

El caixó era més xicotet del que pareixia des de fora. Només un parell de metres quadrats i, Sebastià, ni tan sols podia girar-se per controlar la reraguarda. Creure’s el següent coneixedor de la veritat el feia sentir-se un ésser especial, al mateix temps que l’inquietava  l’enfrontament amb el desconegut. Sabia a ciència certa que no tornaria a veure els seus germans. Malgrat això, la possibilitat de trobar-se de cap nou amb son pare li avivava l’esperança i li proporcionava una alegria resignada.

La cridòria tumultuosa de l’exterior accelerava el bateig del seu cor novell, criat amb els sentiments d’orgull i llibertat que sa mare i el prat li havien despertat i les trepitjades al sostre, com redobles de tambor, li alçaven la mirada, ja desconfiada, que intentava travessar els cabirons, frontera del més enllà.

Un moviment violent, ple de prepotència i de temor, va desplaçar la porteta superior, deixant que el sol de les cinc omplira el receptacle i confonguera Sebastià.

Un dolor agut al llom va provocar, més que un bramul, un mugit impotent i l’esquena de Sebastià va quedar ridiculitzada amb una divisa acolorida, símbol del domini humà.

En sonar un tro, la part davantera de la cel·la particular es va elevar per a deixant a la vista la resposta enyorada. Sebastià va córrer com mai no havia corregut, acompanyat d’un efusiu aplaudiment que confirmava la conducta esperada del exemplar adquirit.

Moltes persones, moltes, persones com les que li havien procurat el pinso quan era xiquet, van desaparéixer al seu pas com la boira matutina travessada pel vent. Mentre, Sebastià corria, cada volta més espantat, buscant un buit per on evadir-se.

Prompte va sentir la burla al cor de la seua noblesa i una tortura lenta el va visitar amb dards blancs ploguts des de una distància prudent. Un terç de la banya dreta es va trencar en enganxar-se en els barrots d’un cadafal.

Una taca de sang en terra el va cerciorar de la seua fugida impotent en cercle i, amb l’espinada desencaixada, es va deixar caure de genolls demanant clemència al sant patró de les festes populars. Una soga va ser la resposta.

Agenollat i bavejant el van arrossegar per davant de l’ajuntament perquè el respectable el contemplara, li regalara alguna patada i es convencera que havia valgut la pena acudir al recinte aquella vesprada.

Alguns trossos de pell es van quedar al camí i, per fi, Sebastià va aplegar a la fi de la desfilada. Un pal imponent, tal com el fal·lus d’un gegant, ben assegurat en el sòl i revisat pel més entesos, li va colpejar el seu poderós tos i, fent servir les últimes forces que li quedaven, va alçar el morro per assaborir l’aroma de son pare, que encara romania al pal.

La punyalada no va ser massa precisa i mentre agonitzava a poc a poc, un xiquet va treure tot corrents la navalla, abans que ningú no se li passara al davant, i li va tallar els collons. 

El tren

Quan era xicotet, el món ferroviari em tornava boig, m’encisava amb deler. Els riells de les vies, que aparentment eren paral·lels, confluïen en un punt al lluny i em preguntava si les rodes dels trens també s’ajuntaven quan hi arribaven. D’altra banda, l’observació del món des de dins d’un vagó en moviment semblava un joc de màgia: quin prestidigitador era el qui aconseguia que es moguera el món? I quan el tren frenava essent jo dret, quina força l’espentava cap avant? Anys després, les respostes assassinaren la capacitat de meravellar-me. Aquella nit, havent assumit feia anys que la confluència dels riells es devia al punt de fuga, que el moviment del món era sols una aparença provocada pel sistema de referència de l’observador i que la força que l’espentava quan el tren frenava s’anomenava inèrcia, no vaig mirar per la finestra.

La magnificència de l’il·lusionisme

és la ignorància del truc.

Dibuix: Iván Arribas.

La reivindicación de un poeta

Lo habrán ascendido a capitán en el Club de los Poetas Muertos, indudablemente. Y seguro que extasía a sus oyentes con sus imágenes, sus gestos, su voz, mientras se balancea como un trapecista que avisa del triple mortal.

José Esteve Patuel (1923-2001) fue, sobretodo, un poeta burrianense. Eso es lo que fue durante toda su vida. De cuando en cuando, también fue un rey del sobresaliente en la escuela, un bogart en el Passapoga madrileño, abogado imbatido en los estrados, alcalde de su ciudad, profesor inolvidable, conversador insaciable, individuo admirado y meta inalcanzable para quienes lo conocieron. Todo eso es algo de lo que fue, pero, sobretodo, decía, fue un poeta.

Lamentablemente, su reino no era de este mundo, por lo que no le interesó esa inmortalidad que ofrece el recuerdo. Su obra se esfumó con él y las pocas publicaciones, algunas de autor para los amigos y otras de ámbito exclusivamente local, deben de estar escondidas en cajones polvorientos o caídas por detrás de estanterías de viejo. Pocos somos los que conservamos alguna fotocopia de un manuscrito suyo o algún ejemplar amarillento del único libro que le publicó la Caja Rural de Burriana: Cuando hablo conmigo.

Las nuevas generaciones no deberían perdérselo, ni tampoco el resto del mundo. No podemos dejar que se volatilice su obra. Por eso, y para ir haciendo boca, añado los versos iniciales del poema Vacío de mi con los que me he identificado desde siempre.

Estar vacío es lo que más me aterra.

La sensación de ser sólo corteza,

un monigote que anda sin justificación,

un hueco estúpido,

un tambor sin sonido,

inútil nebulosa, que no puede crear mundos.

En la foto vemos a José Esteve Patuel dibujado por Vicente Traver Calzada.

Shhh...

Me da por pensar que tendríamos que pagar por cada publicación en las redes sociales. De esa forma, no sería necesaria la crisis para arruinar a los cantamañanas. Me da por pensar, también, que el hecho de suponer que la opinión de uno es del interés de alguien se ha convertido en una enfermedad del sapiens. ¿Por qué hablar si no se aporta nada? ¿Vanidad? Mil argumentos para negar como respuesta, ¿verdad?

Hablar, gritar, pitar... uno, dos y tres euros, propongo. Suficiente para salir de la crisis.

NOTA: Lennon queda excluido del acuerdo.

A grito pelado

No es el momento de arrepentirse de ello, ni de pedir perdón. No sé si hay un momento para eso, pero sí que lo hay para contarlo.

Lo haré desde el exílio, entre las sombras, arropado por mi Señora. Ella me hace invencible.

Ahora tengo el poder.

Mientras vienes a Nowhereland, donde te amputaré el miedo, amor, afinaré mi guitarra y prepararé la voz.

Nada ha de temer el muerto y nada temo. No puedo... y tú tampoco podrás.

¡LIBERTAD, AMOR, LIBERTAD!