L’esperit
estremit
1.1
Milers de
paraules inventaríem
per a un sol
poema,
per a sols un
vers
per a sols un ens
i ens creuríem
singulars
i els més
atrevits, poetes.
Mentre, collim
mots conreant l’abís
fent cova amb les
mans,
fent mil malabars,
fent fum en la
boira,
potser perquè ens
aterreix
la sensació de
buidor.
No ens atura la
creativitat,
i ens clavilla el
seny
i ens segresta el
son
i ens resseca els
llavis
cercant la
repercussió
al mig de la
vanitat.
I això creuria,
si no fos perquè
la força
impassible,
l’anhel de
bellesa,
l’alè alliberat
esdevé necessitat
de l’esperit
estremit.
1.2
Per què, si els
estels ja són incomptables
et poses les ales
d’un nou
arquitecte
enmig de la
fosca?
Els àngels no han
acabat
el teu poema
infinit?
No en tens prou,
de fanals intemporals
per beure’t la
llum,
per llepar la nit
i dormir al ras
i saciar-te
l’esperit
mos a mos i glop
a glop?
Escampes llavors,
nodreixes el vent
i busques el
fruit
i aguses
l’esguard
i esperes el bes
de la terra
generosa
com un nàufrag
insaciable.
Si el teu medi
natural és la mar,
quina costa
esperes?
Només la recerca
és el camí cert
i el viatge és el
vi vell
per a celebrar el
vers.
1.3
Et busques entre
els mots que semblen nous
com si fóra nova
la busca infinita
condemnada al
foc.
Els estels ja
estan tots fosos
en el llenç de la
celístia.
Milers de
guspires s’enlairen sempre,
durant un
instant,
i naixen i
expiren
amb la
insuportable
incertesa en el
desvari.
Com la llavor
escampada i perduda
que el buit
conquereix,
busques un buit
nou,
un soc oblidat,
i evoques la
lluentor
d’uns ovaris
imponents.
Agafes un tros de
terra fecunda,
com un full en
blanc,
i amb ulls de
cisell
tastes l’atracció
que et fa
sentir-te univers,
d’on mai no et
deslligaràs.
1.4
No et calen més
motius per a embogir,
tens terra a les
mans,
el lleu ple de
vent
i fusta en la
llar,
tens els estels
expectants
i l’esperit
estremit.
Embogeix fins al
punt que en la batalla
no siga un recurs
la vida o la
mort,
ni res
previsible.
Beu-te la força
de l’arc
i esmicola la
godalla.
No vulgues trobar
el fill de la lluita,
puix que és un
miratge
amputat de temps
i en creure que
el tens
rellisca entre
els dits inerts
aliè a la
fecunditat.
L’empremta sempre
queda endarrerida,
i ja no existeix
la seua xafada.
Només tu ets
real,
només l’univers,
només,
i eixa és la teua grandesa.
