De primeres, cal advertir que la col·laboració d’Almela i Vives en les
falles de Borriana és un rumor que m’ha arribat. Tot i això, hi ha elements per
a creure que és cert, que va escriure el llibret que explicava la falla que
plantà la comissió de El Pla a Borriana en 1945.
Des que es plantà la primera falla a
Borriana (1928), han estat molts els poetes de renom que han posat el seu
talent al servei d’aquesta festa. Un d’ells, el més rellevant, fou Bernat Artola, que escrigué cinc magnífics llibrets per a explicar les falles que
plantà la comissió de La Ravalera en 1944, 1945, 1947, 1948 i 1949. Són cinc
petites joies que eleven la literatura de segona a la primera categoria. I com
Artola, sembla que Francesc Almela i Vives també escrigué per a les falles de
Borriana en 1945. Parlem-ne, doncs.
Tal com ocorre en el cas d’Artola, la documentació sobre Almela i Vives és
extensíssima i està a l’abast de tothom en internet, per això he decidit fer
ací només un breu resum.
Francesc Almela i Vives1 (1903-1967) va nàixer a Vinarós, però
prompte es traslladà a València. Estudià el Batxillerat a l’Institut
Professional i Tècnic i, en morir son pare en 1914, va haver de treballar com
amanuense en una notaria per a pagar-se els estudis. Finalment es va llicenciar
en Filosofia i Lletres per la Universitat de València en l’especialitat
d’Història. Home de grans inquietuds nacionalistes i culturals, fou cronista de
la ciutat, membre del Centre de Cultura Valenciana, presidí La Nostra Parla
per a impulsar el català, fundà Taula de Lletres Valencianes junt amb
altres personatges de renom, dirigí el setmanari Nostra Novel·la amb el
recolzament dels autors més prestigiosos del moment, fou membre corresponent de
la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, de l’Acadèmia de
Bones Lletres de Barcelona i de la Hispanic Society of America de Nova York.
Publicà cinc llibres de poesia, algunes novel·les, obres de teatre i una pila
de llibres i articles d’investigació. A més, tenia una biblioteca particular de
més de 1072 obres, la qual es va incorporar a la Biblioteca Valenciana en 1997.
Hem trobat també nombrosos poemes fallers d’Almela i Vives, articles i
entrevistes2 que hom li va fer sobre temes fallers on demostrà que
era un expert en aquest tema festiu. Per tant, cal agrair-li des d’ací que
col·laborara en les falles de Borriana escrivint el llibret de la Falla de El
Pla de 1945 (La Falla de les Faves Comptades), tot i que caldria confirmar
l’autoria definitivament. A l’efecte, i per si de cas es confirma que el
llibret és d’Almela, pot ser interessant saber que va guanyar el primer premi.
L’ordre va ser:
1r Falla del Pla (Almela?)
2n La Mercé (El Bessó)
3r La Ravalera (Bernat Artola)
4t La Mota (Vicente Monsonís)
El cas és que no era gens fàcil guanyar-li al Bessó. Fins i tot Artola ho
va tindre molt complicat durant aquella dècada, ja que el Bessó tenia, a banda
de les qualitats que calien, un prestigi entre els borrianencs que l’afavoria
(crec jo). De fet, Artola guanyà el premi de Lo Rat Penat en 1944 i
quedà en segon lloc a Borriana, per darrere del Bessó. És més, quan en 1947
Artola li guanyà al Bessó, el jurat deixà escrita una explicació de per què la
Ravalera quedava per davant de la Mercé i destacà la gran qualitat literària
del llibret del Bessó. Amb tot açò vull dir que per a guanyar el primer premi
en 1945, el poeta de la falla de El Pla havia de ser “un tio de pes”.
Quadraria, des d’este punt de vista, que fóra un autor com Almela.
Fetes aquestes
valoracions, només falta afegir un tros del llibret de la Falla del Pla, però
no podem resistir la temptació de dedicar un poc més d’espai per a mostrat al
lector la magnífica introducció. Evitarem, però, la transcripció completa amb
l’explicació de la falla, el repàs per
les distintes comissions tot recordant-nos els malnoms de cadascuna i el
comiat, ja que l’interessat pot trobar-ho en el segon volum de Burriana en
sus fallas que vaig titular Crónica de los hechos falleros acontecidos
en Burriana durante la década de los años 40.
Elògi a
Burriana
(Francesc Almela
i Vives?)
Burriana,
ciutat il-lustre,
s’extén a pròp
de la mar,
que trena la
escuma blanca
damunt dels
domassos blaus.
Burriana,
ciutat insigne,
s’ extén
entremig del camp
que sembla
catifa tèndra
per a un
fabulós jagant.
La Ciutat
Vèrda li deien
quan era dels
musulmans,
a la llum de
mitja lluna
i entre
remoreig de cants.
Després, el
gran Rei En Jaume
la conquerí
pam a pam,
sense
escatimar l’ingèni,
sense
escatimar la sang.
La corona del
monarca
tot seguit es
va exornar
amb una
esplèndida joia
que no pedría
ja mai.
Després, la
vila cristiana
anava fent-se
més gran:
gran per la
seua riquesa
gran per la
seua beutat.
Les ferides de
la guerra
no la podíen
matar,
que sempre
reviscolava
cap amunt i
cap a dalt.
Vèrge de
Misericòrdia
la preservava
de mals.
I també la protegía
bondadosament
Sant Blai.
Rafèl Martí de
Viciana,
hòme culte i
ponderat,
anava
escrivint la Crònica
día a día i any per any:
eixecutòria
d’un poble
que, per
camins de treball,
avança a
través dels sigles
entre el futur
i el passat.
I avui
Burriana s’eixampla
damunt de
l’antic solar,
conservant
pedres antigues
mentres s’està
renovant.
Els tarongers
la rodegen
amb el
fullatge d’esmalt,
amb la tarònja
daurada,
amb la flòr
primaveral.
Si una
temporada és fluixa,
atres millors
en vindran
quan el món
per fi retorne
a les dolçors
de la pau.
Mentrestant, cal optimisme,
un optimisme exultant,
com el sol que magnifica
nostra mar i nòstres
camps. (sic.)
2 “Levante-Extraordinario
de Fallas”, 1958.
FOTOS:
Francesc Almela i Vives.
La falla de El Pla. Borriana, 1945.
