El tren

Quan era xicotet, el món ferroviari em tornava boig, m’encisava amb deler. Els riells de les vies, que aparentment eren paral·lels, confluïen en un punt al lluny i em preguntava si les rodes dels trens també s’ajuntaven quan hi arribaven. D’altra banda, l’observació del món des de dins d’un vagó en moviment semblava un joc de màgia: quin prestidigitador era el qui aconseguia que es moguera el món? I quan el tren frenava essent jo dret, quina força l’espentava cap avant? Anys després, les respostes assassinaren la capacitat de meravellar-me. Aquella nit, havent assumit feia anys que la confluència dels riells es devia al punt de fuga, que el moviment del món era sols una aparença provocada pel sistema de referència de l’observador i que la força que l’espentava quan el tren frenava s’anomenava inèrcia, no vaig mirar per la finestra.

La magnificència de l’il·lusionisme

és la ignorància del truc.

Dibuix: Iván Arribas.