Sebastià

Quan un dels seus amics entrava en aquell lloc, ja no el veien mai més.

En la bandada havien nascut i s’havien transmés de veu en veu llegendes mítiques que explicaven la creació del món, l’origen del pensament i el destí de les ànimes, i tots les comentaven cada volta que algun home desconegut apareixia per l’horitzó i posava el ulls en un del joves més valents. Durant l’era moderna van aparéixer alguns corrents filosòfics que intentaven donar resposta a la pregunta eterna, fonamentant les seues teories en la capsa mística, però la majoria preferien el dubte de les històries que relataven els més vells.

Un dia d’estiu, un cotxe luxós i ple de gent desconeguda va trencar el silenci de l’alba i va embrutar el prat amb núvols de pols i pudor a progrés.

El caixó era més xicotet del que pareixia des de fora. Només un parell de metres quadrats i, Sebastià, ni tan sols podia girar-se per controlar la reraguarda. Creure’s el següent coneixedor de la veritat el feia sentir-se un ésser especial, al mateix temps que l’inquietava  l’enfrontament amb el desconegut. Sabia a ciència certa que no tornaria a veure els seus germans. Malgrat això, la possibilitat de trobar-se de cap nou amb son pare li avivava l’esperança i li proporcionava una alegria resignada.

La cridòria tumultuosa de l’exterior accelerava el bateig del seu cor novell, criat amb els sentiments d’orgull i llibertat que sa mare i el prat li havien despertat i les trepitjades al sostre, com redobles de tambor, li alçaven la mirada, ja desconfiada, que intentava travessar els cabirons, frontera del més enllà.

Un moviment violent, ple de prepotència i de temor, va desplaçar la porteta superior, deixant que el sol de les cinc omplira el receptacle i confonguera Sebastià.

Un dolor agut al llom va provocar, més que un bramul, un mugit impotent i l’esquena de Sebastià va quedar ridiculitzada amb una divisa acolorida, símbol del domini humà.

En sonar un tro, la part davantera de la cel·la particular es va elevar per a deixant a la vista la resposta enyorada. Sebastià va córrer com mai no havia corregut, acompanyat d’un efusiu aplaudiment que confirmava la conducta esperada del exemplar adquirit.

Moltes persones, moltes, persones com les que li havien procurat el pinso quan era xiquet, van desaparéixer al seu pas com la boira matutina travessada pel vent. Mentre, Sebastià corria, cada volta més espantat, buscant un buit per on evadir-se.

Prompte va sentir la burla al cor de la seua noblesa i una tortura lenta el va visitar amb dards blancs ploguts des de una distància prudent. Un terç de la banya dreta es va trencar en enganxar-se en els barrots d’un cadafal.

Una taca de sang en terra el va cerciorar de la seua fugida impotent en cercle i, amb l’espinada desencaixada, es va deixar caure de genolls demanant clemència al sant patró de les festes populars. Una soga va ser la resposta.

Agenollat i bavejant el van arrossegar per davant de l’ajuntament perquè el respectable el contemplara, li regalara alguna patada i es convencera que havia valgut la pena acudir al recinte aquella vesprada.

Alguns trossos de pell es van quedar al camí i, per fi, Sebastià va aplegar a la fi de la desfilada. Un pal imponent, tal com el fal·lus d’un gegant, ben assegurat en el sòl i revisat pel més entesos, li va colpejar el seu poderós tos i, fent servir les últimes forces que li quedaven, va alçar el morro per assaborir l’aroma de son pare, que encara romania al pal.

La punyalada no va ser massa precisa i mentre agonitzava a poc a poc, un xiquet va treure tot corrents la navalla, abans que ningú no se li passara al davant, i li va tallar els collons.